Categoria: Sin categoría

Avui parlaré d’una pinça, d’una d’aquelles per estendre la roba. Una pinça corrent, de les de fusta, vella i amb l’aparença d’haver estat molt utilitzada.

De fet, comentaré el misteri d’aquesta pinça o, millor dit, el doble misteri que l’envolta.

A casa hi ha un petit balcó que dona al carrer i al qual gairebé no surto excepte en comptades ocasions. Resulta que fa uns dies, en pujar una mica la persiana, vaig veure una pinça al terre del balcó. Sí, una pinça per estendre la roba. I la pregunta és: d’on ha sortit?.

Em vaig sentir intrigat i em vaig preguntar: com ha pogut arribar al meu balcó?. No trobava cap resposta coherent. D’entrada, a sobre de casa meva no hi han altres balcons. Cap a l’esquerra és el meu pis i cap a la dreta, al balcó del meu veí, que és un balcó com el meu, mai hi ha res penjat, ni té on penjar res amb pinces, com jo. Així com les cases de davant casa meva, que nomès tenen finestres.

Llavors, d’on ha sortit aquesta misteriosa pinça?. Com ha arribat al meu balcó?.

Mentre penseu en alguna possible resposta a aquestes preguntes, us he de parlar del segon misteri, ja que hi ha un segon misteri relacionat amb la famosa pinça.

A l’endemà, en tornar a pujar la persiana i mirar al terre del meu balcó, em trobo amb la sorpresa de que la pinça ja no hi és. La pinça ha desaparegut. Va arribar en silenci i, discretament, va marxar, sense acomiadar-se. De la mateixa manera que va aparèixer, va desaparèixer.

Si ja era difícil pensar en com havia arribat, més difícil encara era pensar en com havia marxat.

No li he donat més voltes a aquest doble misteri de la pinça. Però la veritat és que m’hagués agradat resoldre-ho.

Ara, cada cop que m’acosto al balcó, miro al terre esperant que aparegui de nou la misteriosa pinça.

Hola a tots, potser us pot semblar que la paraula del títul, segrestat, és molt forta. Però no es ficció, és real. Sí, encara que sembli difícil de creure, jo vaig ser segrestat.

Tots sabem el que aixó vol dir, hem vist pel.lícules i sèries amb diversos tipus de segrestos, però de veritat que jo vaig patir un segrest i molta gent que em coneix ni ho sap.

Va ser un segrest col.lectiu, no individual. Tot i la tensió, no va ser com a les pel.lícules on la gent crida espantada i s’amaga sota les taules o on pot. No, no ens vam amagar ni tampoc vam cridar esbojarrats o espantats. Sorpresos i confosos, aixó sí, vam protestar i ens vam resignar a quedar-nos asseguts, en silenci, en els nostres llocs.

Jo era molt jove i era la meva primera feina. Treballava al centre de Barcelona en les oficines d’una empresa que a més tenia la fàbrica de producció en una ciutat propera. Eren temps de crisi, jo em considero jove però tinc ja una certa edat i he viscut ja varies crisis a la meva vida, i l’empresa passava per un moment delicat, tot i que la direcció de l’empresa no ens deia res. En aquells temps els treballadors de la fàbrica, uns 200, cobraven el sou setmanalment, mentre que nosaltres, els de l’oficina, ho cobràvem mensualment.

I va resultar que el personal de la fàbrica portava dues setmanes sense cobrar el sou i volien anar a la vaga ja que no hi havia entesa amb la direcció, que guardava silenci i fugia de parlar amb el comitè d’empresa i els treballadors. Davant d’aquesta situació, els treballadors de la fàbrica van agafar diversos vehicles i es van presentar a les oficines de Barcelona amb la idea d’agafar i endur-se tot el gènere que hi havia a les sales i al magatzem de les oficines, el que avui dia anomenem “showroom”.

Van accedir per sorpresa a les oficines cridant amb to amenaçador i creant un cert alarmisme i confusió per part nostra. Alguns dels meus companys de feina van reconèixer diversos assaltants, fet pel que no entenien gens el que estava passant. Ens van dir que ens quedéssim asseguts al nostre lloc i en silenci. Un cop superada la sorpresa i la confusió i ja sabent el que estava passant, ens vam resignar i vam romandre asseguts sense fer res esperant que tot acabés.

El primer que van fer els assaltants es desconectar la centraleta del telèfon. Aquí es quan us he de dir que això va passar ja fa molt de temps i aleshores no hi havia mòbils, ni existia internet, ni ordinadors personals, ni wi-fi ni res de res, per tant, un cop desconectada la centraleta, no podiem avisar ningú de l’exterior. Estàvem sols davant seu.

Va anar passant el temps i va haver moments de tensió, com quan vam voler anar al bany i ens volien acompanyar, o quan vam voler anar a esmorzar i ells no ens deixaven i, finalment, ells mateixos van haver d’anar a comprar entrepans per a tots. Durant uns moments els directius i els líders dels assaltants van intentar parlar tranquilament però, malauradament, les converses van pujar de to i es van acabar de seguida sense resultats.

I de sobte, vam sentir crits i molt de soroll: eren els “grisos” que venien a alliberar-nos. (Com ja he dit abans, tot això va passar fa molt de temps i en aquells dies l’uniforme de la policia era de color gris i s’els anomenava “els grisos”). Vam anar sortint amb presses i, mentre baixàvem les escalas, un directiu ens citava per trobar-nos tots uns dies desprès fora de l’empresa.

Desprès de unes 6 hores o més de segrest, podríem dir que tot va acabar més o menys bé. Resulta que la dona d’un dels meus caps, que havia treballat a la fàbrica temps enrera, al no poder contactar amb el seu marit, i no sé si va poder parlar amb algú de la fàbrica o no, però el cas és que va trucar a la policia i per això van venir a l’empresa i ens van alliberar.

A la reunió que vam tenir amb els directius uns dies desprès ens van comunicar que l’empresa es liquidaria i tots anàvem a l’atur. No vaig tornar a aquelles oficines mai més.

El cas és que mai he tingut cap trauma o malsón per tot això i la veritat és que ho explico més aviat com una anècdota i una original i extranya experiència personal. Tot i això, no l’hi desitjo a ningú.

Doncs sí, jo vaig ser segrestat.

Estic content. Nomès vull escriure unes linies per comentar el que ha passat aquest matí. Desprès de 80 dies, a causa del confinament, avui he tornat a veure el mar, el meu estimat mar. En cotxe són nomès 5 minuts, però aquestes setmanes hem estat separats.

Tant a prop i tan lluny a la vegada. Però per fí, avui he anat a veure’l. He passejat una estona al seu voltant, he fet unes fotos i fins i tot he gravat un breu vídeo. L’he vist i l’he sentit, les petites ones trencaven contra les roques i el seu so m’envoltava i em seduïa.

Som al juny i, per tant, ara el seguiré veient-lo més sovint, gairebé cada dia. Ha estat un bon dia. Ha estat un bon retrobament.

Confesso que sóc un enamorat de les postes de sol i els capvespres, però avui vull parlar de l’oposat, és a dir, de l’alba, de la sortida del sol.

D’entrada he de dir que fer-se de dia és tan maco com fer-se de nit. La foscor del cel es va aclarint poc a poc, tot i la calma es comencen a apreciar els contorns i perfils del paissatge, l’intens silenci es trenca pel só dels ocells, com gavines, pardals i tòrtores. La tonalitat del cel va canviant d’un blau fosc intens cap a un blau més clar i de mica en mica la llum es va obrint pas sobre la foscor de la nit.

Ja s’ha fet gairebé de dia, tot i que el sol encara no ha sortit. No és que li costi sortir, és que ho fa lentament. El cel i l’ambient es van aclarint, ja no és de nit, hi ha llum, la visibilitat de l’entorn és completa i el sol, encara amagat, es comença a intuir mirant cap l’est.

Finalment, sense pressa, el sol apareix i els colors del cel tornen a canviar, ara són colors intensos de nou, però són colors clars que, al llarg del dia seran més intensos.

Val a dir que, a l’igual que en les postes de sol, si hi ha algun núvol (foto) encara pot ser més maca la sortida del sol.

Si teniu la possibilitat, qualsevol dia, fixeu-vos en l’alba i us adonareu de la bellesa d’aquest fenomen natural que, si el cel és prou clar, val la pena veure-ho. I gaudiu.

Un aeroport és un lloc de pas, on la gent agafa un avió per anar a una destinació més o menys llunyana. Diguem que la seva funció és la mateixa que la d’una estació de tren, una estació d’autobusos o la d’una terminal de creuers.

Potser una de les característiques d’un aeroport és que, normalment, és un espai gran, intimidador, fred, i que és des d’on es pot anar molt lluny amb rapidesa, tot i que encara hi ha molta gent a la que no li agrada o li fa por volar.

Una cosa que no agrada massa a la gent dels aeroports, entre d’altres, és el temps que es perd esperant pujar a l’avió i que aquest s’enlairi.

Un dia jo estava assegut a la sala d’embarcament esperant el moment de pujar a un avió. Una parella d’avis es van assseure a prop meu i la dona em va somriure, com una mena de salutació i, poc desprès, una noia jove, amb una motxila de color rosa, va mirar al voltant i tímidament, es va asseure davant nostre.

La dona gran es va voler interessar per la noia i li va preguntar a on anava ella sola. La noia, amb un semblant fràgil, la va mirar i, amb determinació i sense cap mena de fredor, li va explicar que anava a veure al seu pare, que vivia per motius de feina a l’estranger, per estar al seu costat el dia del seu aniversari, ja que ni ell ni la seva mare podien deixar la feina i viatjar i per tant, no podrien estar tots tres junts. D’aquesta manera, viatjant ella, el seu pare no passaria sol el seu día d’aniversari.

La dona, amb una expressió feliç, li va explicar a la noia que ella i el seu marit acabaven de celebrar les noces d’or i els seus fills els havien regalat un viatge a la ciutat que sempre havien somiat visitar i que fins ara no ho havien pogut fer.

Dues petites històries, esperant l’avió. Coses que poden passar. A l’aeroport.

Fa uns dies us deia que estava enfeinat, que preparava uns projectes i que ja us diria alguna cosa.

Doncs bé, ara us puc dir que estava treballant en dos llibres curts. Bé de fet són dos petits àlbums de fotos sobre els meus viatges a Tailàndia i a l’Argentina.

Eren uns projectes que tenia en ment des de feia temps i que ara, gràcies al confinament, he pogut tirar endavant, tot i que són dos treballs breus i modestos, més aviat fets per a mí mateix que no pas per mostrar en públic. Fins i tot les fotos triades les he afegit sense editar o retocar per intentar millorar-les i els textos són breus i lleugers.

He decidit no dedicar-hi més temps i els deixo tal com estan. però m’ha servit per recordar els dos viatges i tornar, si més no a la meva ment, a reviure’ls.

Son momentos difíciles, no solo ya por el hecho en sí de toda esta pandemia, los fallecidos, enfermos, el riesgo de contagio, el no trabajar, el confinamiento en nuestros hogares, etc. sino por la duración de la situación, el tiempo que llevamos lejos de la normalidad, de nuestros lugares de trabajo, de nuestros compañeros, amigos y, sobre todo, de nuestros familiares.

Estamos a la espera de que las cosas vayan mejorando, aunque sea poco a poco. Estamos a la espera de que los contagios disminuyan, estamos a la espera de que cesen las muertes, los contagios y que vayamos en la dirección de una recuperación de nuestras vidas.

Lo deseamos, lo queremos, lo esperamos.

Estamos a la espera.