Sempre s’ha dit (i és veritat) que l’avió és el mitjà de transport més segur, i més ara que estem al segle XXI. Tot i així és evident que es produeixen incidències o accidents, com passa amb altres mitjans de transport.
Malauradament jo no he viatjat gaire, però ja puc dir que he agafat desenes d’avions al llarg de la meva vida. Sortosament, sense cap incidència greu ni fortes turbulències, però també és cert que hi han passat petits fets que, un cop resolts, no tenien massa importància i queden en la meva memòria com anècdotes de viatge.
Per exemple, i aixó m’ha passat dues o tres vegades que, tot just descendint i arribant a la destinació, l’avió volés una bona estona donant voltes sobre el mateix lloc o, senzillament, que seguís volant sense aterrar i sense que ningú ens informara de res. Això pot posar nerviós a alguns passatgers que mirin per la finestreta i s’adonin del que passa. Normalment això és degut simplement a que hi ha massa tràfic aeri i l’aeroport té molts enlairaments i aterratges en aquells moments i té avions en espera tant a terra com a l’aire.
També he viscut, i en dues ocasions i en diferents vols, allò que hem vist en moltes pel·licules i que pensem que no sol passar, i és quan, de sobte, se sent per megafonia la veu d’una auxiliar de vol: ” Hi ha algun metge a bord?”. La veritat és que, desprès de la sorpresa, ràpidament t’amoïnes per el que li pugui estar passant a la persona que és atesa en aquells incerts moments. Val a dir que en totes dues ocasions hi havien metges dins l’avió i, com jo em trobava assegut relativament a prop, vaig poder assabentar-me que, en les dues ocasions, no era més que un petit mareig degut a la pujada o baixada de la pressió arterial de la persona.
Tothom sap que és molt normal que es pot produir un taponament de les oïdes quan l’avió està aterrant. Al menys a mi m’ha passat moltes vegades. I aixó pot durar només uns minuts, una estona o fins i tot una mica més de temps. Però en una ocasió no només s’em van tapar les dues oïdes sinó que a més a més vaig tenir un petit dolor en una de les orelles. En aquest cas el dolor es va anar al cap d’una bona i llarga estona però el taponament, que va afluixar, em va durar més de 2 dies i es va acabar just el dia que anava a agafar un altre avió.
Personalment, l’incident més fort que he viscut i em va espantar i esverar, va ser quan, en una ocasió, el pilot va avortar l’enlairament de l’avió de manera sobtada. L’avió corria per la pista a tota velocitat i, jo, mirant per la finestra, veient la pista, em deia a mi mateix, esperant l’enlairament: ara, ara, ara ens enlairem. Però l’avió seguia corrent per la pista i en el moment en que jo vaig pensar que la pista s’estava acabant, de sobte, el pilot va frenar en sec i va avortar l’enlairament. Espantat, el primer que vaig pensar era que xocàvem amb un altre avió. Malgrat els cinturons i, degut a la forta frenada, tots els passatgers gairebé ens donem de cap contra el seient de davant. El silenci que hi havia uns moments abans es va trencar pels crits i el pànic de molts passatgers. El pilot ens va informar que havia detectat que un petit aparell dels instruments de navegació no funcionava bé i que per motius de seguretat havia decidit no continuar amb el vol. Dues hores després va arribar un avió des de Roma amb un d’aquests aparells per substituir el que no funcionava i… vam tornar a pujar al mateix primer avió de nou.
Per acabar, en un vol de Londres a Girona, abans de l’enlairament, el pilot ens va informar que degut a les lleis de seguritat de l’aviació, tenia que portar una persona (un auxiliar de vol) a incorporar-se a un avió a on havia de substituir a una altra persona. Així doncs, vam haver d’aterrar a Limoges, al centre de França, van obrir la porta, l’home va baixar de l’avió, van tancar la porta i ens vam tornar a enlairar cap a Girona.
Són petites històries, petites coses, petits fets viscuts per recordar i explicar.
Salut i ciudeu-vos molt
tljaume.net 