Segrestat

Hola a tots, potser us pot semblar que la paraula del títul, segrestat, és molt forta. Però no es ficció, és real. Sí, encara que sembli difícil de creure, jo vaig ser segrestat.

Tots sabem el que aixó vol dir, hem vist pel.lícules i sèries amb diversos tipus de segrestos, però de veritat que jo vaig patir un segrest i molta gent que em coneix ni ho sap.

Va ser un segrest col.lectiu, no individual. Tot i la tensió, no va ser com a les pel.lícules on la gent crida espantada i s’amaga sota les taules o on pot. No, no ens vam amagar ni tampoc vam cridar esbojarrats o espantats. Sorpresos i confosos, aixó sí, vam protestar i ens vam resignar a quedar-nos asseguts, en silenci, en els nostres llocs.

Jo era molt jove i era la meva primera feina. Treballava al centre de Barcelona en les oficines d’una empresa que a més tenia la fàbrica de producció en una ciutat propera. Eren temps de crisi, jo em considero jove però tinc ja una certa edat i he viscut ja varies crisis a la meva vida, i l’empresa passava per un moment delicat, tot i que la direcció de l’empresa no ens deia res. En aquells temps els treballadors de la fàbrica, uns 200, cobraven el sou setmanalment, mentre que nosaltres, els de l’oficina, ho cobràvem mensualment.

I va resultar que el personal de la fàbrica portava dues setmanes sense cobrar el sou i volien anar a la vaga ja que no hi havia entesa amb la direcció, que guardava silenci i fugia de parlar amb el comitè d’empresa i els treballadors. Davant d’aquesta situació, els treballadors de la fàbrica van agafar diversos vehicles i es van presentar a les oficines de Barcelona amb la idea d’agafar i endur-se tot el gènere que hi havia a les sales i al magatzem de les oficines, el que avui dia anomenem “showroom”.

Van accedir per sorpresa a les oficines cridant amb to amenaçador i creant un cert alarmisme i confusió per part nostra. Alguns dels meus companys de feina van reconèixer diversos assaltants, fet pel que no entenien gens el que estava passant. Ens van dir que ens quedéssim asseguts al nostre lloc i en silenci. Un cop superada la sorpresa i la confusió i ja sabent el que estava passant, ens vam resignar i vam romandre asseguts sense fer res esperant que tot acabés.

El primer que van fer els assaltants es desconectar la centraleta del telèfon. Aquí es quan us he de dir que això va passar ja fa molt de temps i aleshores no hi havia mòbils, ni existia internet, ni ordinadors personals, ni wi-fi ni res de res, per tant, un cop desconectada la centraleta, no podiem avisar ningú de l’exterior. Estàvem sols davant seu.

Va anar passant el temps i va haver moments de tensió, com quan vam voler anar al bany i ens volien acompanyar, o quan vam voler anar a esmorzar i ells no ens deixaven i, finalment, ells mateixos van haver d’anar a comprar entrepans per a tots. Durant uns moments els directius i els líders dels assaltants van intentar parlar tranquilament però, malauradament, les converses van pujar de to i es van acabar de seguida sense resultats.

I de sobte, vam sentir crits i molt de soroll: eren els “grisos” que venien a alliberar-nos. (Com ja he dit abans, tot això va passar fa molt de temps i en aquells dies l’uniforme de la policia era de color gris i s’els anomenava “els grisos”). Vam anar sortint amb presses i, mentre baixàvem les escalas, un directiu ens citava per trobar-nos tots uns dies desprès fora de l’empresa.

Desprès de unes 6 hores o més de segrest, podríem dir que tot va acabar més o menys bé. Resulta que la dona d’un dels meus caps, que havia treballat a la fàbrica temps enrera, al no poder contactar amb el seu marit, i no sé si va poder parlar amb algú de la fàbrica o no, però el cas és que va trucar a la policia i per això van venir a l’empresa i ens van alliberar.

A la reunió que vam tenir amb els directius uns dies desprès ens van comunicar que l’empresa es liquidaria i tots anàvem a l’atur. No vaig tornar a aquelles oficines mai més.

El cas és que mai he tingut cap trauma o malsón per tot això i la veritat és que ho explico més aviat com una anècdota i una original i extranya experiència personal. Tot i això, no l’hi desitjo a ningú.

Doncs sí, jo vaig ser segrestat.