L’alba

Confesso que sóc un enamorat de les postes de sol i els capvespres, però avui vull parlar de l’oposat, és a dir, de l’alba, de la sortida del sol.

D’entrada he de dir que fer-se de dia és tan maco com fer-se de nit. La foscor del cel es va aclarint poc a poc, tot i la calma es comencen a apreciar els contorns i perfils del paissatge, l’intens silenci es trenca pel só dels ocells, com gavines, pardals i tòrtores. La tonalitat del cel va canviant d’un blau fosc intens cap a un blau més clar i de mica en mica la llum es va obrint pas sobre la foscor de la nit.

Ja s’ha fet gairebé de dia, tot i que el sol encara no ha sortit. No és que li costi sortir, és que ho fa lentament. El cel i l’ambient es van aclarint, ja no és de nit, hi ha llum, la visibilitat de l’entorn és completa i el sol, encara amagat, es comença a intuir mirant cap l’est.

Finalment, sense pressa, el sol apareix i els colors del cel tornen a canviar, ara són colors intensos de nou, però són colors clars que, al llarg del dia seran més intensos.

Val a dir que, a l’igual que en les postes de sol, si hi ha algun núvol (foto) encara pot ser més maca la sortida del sol.

Si teniu la possibilitat, qualsevol dia, fixeu-vos en l’alba i us adonareu de la bellesa d’aquest fenomen natural que, si el cel és prou clar, val la pena veure-ho. I gaudiu.